—¡Delfina, Delfina!—cridava jo, creyentla morta.
—Apartis, apartis; que vostè no está pera rebre cops com aquestos... Jo 'm cuydaré de tot, vostè vágissen si no vol patir com ella.
—¡Anármen jo!... Ja no 's tracta d'amor, sinó de caritat, ¿còm vol que me 'n vaja?—
Lo bon guardiá no sabía què respòndrem tant més per quant dubtava encara de si tindría jo 'l cervell prou sá. Aixís es que com home més práctich qu' amich de retòricas s' interposá dissimuladament entre 'ls dos y s' apoderá de la Delfina sense dirme un mot. Atansá l' orella al cor de la que creyam morta y somrient vá dirme.
—Encara bat, no tinga por.—
Un raig d' esperansa, un doll de consol inundá mon pit.
Ben prest vaig conèixer lo que tenía l' amiga meva. Lo brás que li havía alsat aquell bon home pera auscultarla, restá enterch en l' ayre com lo d' una estátua.—¡Una catalèpsis! Aneu á cercar un metje.—
Varem embolicar á la malalta ab ma capa, y 'l guardiá y jo nos l' enduguerem fins á la caseta, acomodantla degudament en un llit del primer pis.
Fet això, aquell bon home s' empenyá en que 'ls deixés; no per egoisme meu, sinó pera que la Delfina al recobrar los sentits no esmentés las escenas que la havían exaltat tant y tant. Vaig conformármhi.
Vaig pensar en la doble memoria dels boigs y trobí acertat lo plan qu' aquell home tan senzill com discret me proposava.
No tinch d' afegir si me n' anava satisfet quan lo
