cor entendrit me deya que no 'm mogués fins y á tant que 's vegés en què parava allò; mes coneguí la necessitat del sacrifici y emprenguí la marxa ab lo guardiá deixant al cuydado de sa muller á la pobre Delfina.
Tot caminant vaig pregar una y mil voltas á aquell bon home que m' innovés tot quan succehís, y altras tantas vaig girar l' esguart á la caseta mentres poguí ovirarla.
Al arribar al cim de la montanya, 'l sol amarava ja ab tot son esplendor l' ample y bell pahissatje que pocas horas abans havía contemplat á la llum de la lluna y sentí lliscar per mon rostre una llágrima de despit. Aquell sol joyós, vivificador, rialler, me semblava que 's burlava ab cinisme de mon dolor, que m' insultava. Pera no vèurel, abaixava 'l cap mentres devallavam la vessant de Sarriá.
També quatre horas ans havía petjat aquell camí sense descloure 'ls llabis... ¡mes, bé n' era de diferent aquell silenci! La vaguetat meteixa de l' esmortuhida llum, aquell silenci, aquell repòs universal, las ombras pahorosas dels arbres y las rocas, protegían y enlayravan alhora 'l vol de l' imaginació fins á las regions de lo sublim. Los sentiments bullían en mon esperit ab tanta vaguetat com la mar en l' horisó, ab igual misteri que las valls inmensas, los ríus, los boscos, los caseríus y estanys se fonían allí al lluny ab la boyra de la distancia y de la nit. Nostras ánimas nadavan llavors en l' onejanta mar d' una suau melangía y veyam demunt cluquejar l' estrella de l' esperansa.
