treball, son amor de mare, sa fidelitat d' esposa, son talent extraordinari de catalana, qu' ab sas propias forsas funda una industria, fonamenta y solida 'l pervindre de tota una familia. Vegé 'ls avensos fets, recordá 'l capital que tenían arreconat, no degut á sos esforsos, sinó als d' ella, s' adona de tot aquell miracle de previsié que li assegurava la vellesa, tan problemática pera l' obrer, reconegué tot lo tresor de amor y tendresa que damunt d' ell havía esmersat aquella dona, y plorá, plorá, 's penedí, s' culpa, se avergonyí, y, exaltat contra s{ mateix, comensá á rondar pe 'ls baixos com un orat, buscant la fòrmula de son acte de contricció, l' exposició de son ferm penediment y á la vegada son cástich. Cap expressió li semblava felis; tots sos pensaments, febles, insignificants.
D' un bot se n' empuja al entressol, decidit á lliurarse, com sempre, á son instint.
Dintre sa cambra, ademés de l' Agneta y son fill, hi havía la criada, que tenía á n' aquest al bras. Los llits tornavan á estar fets, las cadiras en orde, sobre una d' aquestas un gran mocador de cotó sostenía una pila de roba que l' Agneta, agenollada devant d' un calaix obert, treya de la calaixera.
En Llorens resta espalmat, aturdit per lo que allo significava.
—¿Què es aixo?—preguntá.—¿Me vols deixar?—
L' Agneta no respongué fins empassat lo plor que li embussava la veu.
—¿Encara ho preguntas?... ¿Que 't pensas que so de pedra, que no tinch sentits, ni vergonya, que no m' estimo gens?—
