Y deya això sens girar la cara, barrejant las paraulas ab singlots, triant roba y aumentant aquella pila ab un afany que no permetía dubtar de sa resolució inquebrantable. La criadeta y 'l nen, ja vestits de carrer, miravan ab ulls esporugits á en Llorens, sens gosar moures. Aquell menut de dos anys coneixía que passava quelcom d' extraordinari y endevinava que 'n tenía la culpa son pare, qu' estava sério, groch, creuhat de brassos, fits los ulls en sa mare, que plorava sens girarse. ¿Es que renyava á sa mare, pobreta? La criatura feu lo patarrell y acaba per rompre 'l plor.
—Agneta, no fassis disbarats. Arreplega tot això, no parlem més de lo passat y no 't mogas.—
Però la mare no s' aixecá sinó pera agafar á son fill y consolarlo. Ab lo frenesí del dolor, lo besava sens descans, s' empassava en lo possible las llágrimas que l' ofegavan y ab la punta del devantal aixugava las que li brollavan dels ulls.
En Llorens se sentí, com may, tocat del cor. Ell era la causa d' aquell desconsol; ell havía bofetejat á aquella dolorosa, la mare de son fill, la esposa volguda, la dona envejada de tot lo barri; per ell se 'n anavan mare y fill, ¡fins aquell menut que duya la seva sanch! Los anava á perdre pera sempre... ¿y tot per què? per una paraula insolent d' una perduda, per un cop d' orgull bestial. «¡Ah, nó, nó!... això m' ho perdonava l' Agneta; lo que me 'ls arranca del costat es la bofetada.»
Y ab tot aquest dol tendre y honrat, no trobava en Llorens paraulas de perdó ab qu' arribar al cor d' aquella dòna.
