Altre cop lo cavaller recull brida y para orella.
—Gent que s' atansa... serán los de casa... tots venen á rèbrem.—
¡Ilusió! Una alenada d' ayre, qu' escarpint la cabellera dels pins, no sé qué ha salmejat.
—¡Tornèmhi, Menut!—
Tras, tras, tras, tras... Però del cim d' aquest serrat, sembla que 'l llum s' allunya. Lo cavall apreta sota una volta de salzers que cobreix la baixada.—
—¡Eeeep!... ¡Xooó!... Nó, nó; ¡osque, Menut! Me creya qu' algú plorava, y es l' aygua que s' escola rech avall... ¡Uff! ¡còm se m' oprimía 'l cor!... ¡Bo! ara 'l llum s' apaga! ¡Potser ja no m' esperan!... ¡Ah! no; ja 'l torno á veure. Apa, apa, Menut, qu' aviat hi serèm:—
Lo llum ha crescut; una gran resplandor l' envolta. Dins d' aquesta resplandor, lo cavaller jas' hi imagina tota la familia esperantlo al entorn de la blanca taula. La sopera fuma, lo vidre y la plata llampegan, los nens enganyan la son obrint los ulls tant com poden, la mare ascolta del indret d' afora mitj tombada á la finestra, la cambrera cabussa á peu dret á dos dits de la propia sombra qu' en la paret son cos estampa. Fins lo solemne trich-trach del gran rellotje de caixa creu sentir lo cavaller.
Tras, tras, tras, tras...—Au, Menut, au que 'ns hi anem acostant!—
Lo cavall ja galopa al peu de roures centenaris que la fosca ha agegantat més. Es la roureda de casa; prou que la coneixen cavaller y cavall. Lo llumet balla per las clarianas del bosch.
