De llavoras, cada tarde, rega que regarás, nos posavam los peus com uns xops; tant, que fins jo he vaig agafar enginas. ¡Però cá! Quan baixava cada mati, menjant encara lo darrer bocti del ofersó del xocolata y veya allí rompre la terra per lo brot d' un cascall, ensá badarse un bot, enllá desplegarse duas fulletas de poncella, allò era un gust! Totas las plantas me semblavan fillas mevas y 'm despertavan tal tendresa, qu' en llur desenrotllament hi veya fins com misteriosas traydorías que m' esponjavan lo cor.
—Guáyta, míra aquest gerani quína manera d' esclatar: sembla que tot just bada l' ull, que 'ns fassi l' ullet. ¿Has vist aquell clavell? Ja n' hi podem posar de canyetas; sempre cap per avall, com un beato... Vínam aquí, alsa'l caparró, que bé'l tens prou bonich...—
Y hi dava un copet sota la barba; però ell si 'm concedía una ullada plena de fòch, era tot quan feya. Bellugava 'l cap d' assí d' allá com si s' enfadés y 'l tossut tornava á pendre aquell posat contrit.
No cal dir que la feynada que 'ns emprenguérem escampa tot seguit als nostres companys y fins al públich dels terradets. Los primers la trobaren massa pesada pera ajudarnos, lo públich poch divertida, Després de tant rebombori l' hort respira, donchs, extrany reculliment. Nosaltres podfam contar los cops d' aixada que trencavan la quietut d' aquells espays ab la sequedat d' una petjada metalica que avansa cautelosament. Sentíam piular los
