pardals de las barbacanas, cantar de quan en quan cansons de bressol á nostras antigas espías que ja sols per casualitat treyan lo cap als palcos. Però 'l meu amich y jo, res, com frares de la Trapa fentse 'l clot.
No obstant, alla á las cinch de la tarde, aquell vehinat s' animava una mica. Era l' hora de brenar y sempre hi havía part del antich públich que venía á contemplar los avensos de la nostra obra, tot caixalant alguna poma ò xarrupant ab golafrería 'l such d' algun préssech rosset com lo cap de qui 'l menjava. A més dels nens, haviam guanyat llavors unas miradoras que 'ns agradavan molt més: una colla de modistetas que tenían lo taller en la casa de la dreta, devant per devant del jardí. Es clar, entre onze ò dotze qu' eran, n' hi havía pera tots los gustos: de blancas, de morenas, altas, petitonas, grassetas, magras, d' aixeridas, de tristas, de sèrias que may deyan res, de xarrayras que no callavan may; però plegadas, feyan á la vista com un pom de flors y á l' orella com agradosa piuladissa d' aucells que, passada l' hora, trobavam á faltar.
A casa, que coneixían lo meu geni de tornet, no sabían avenirse de que la fal·lera del jardí 'm durés tant; y es que, quan comensava á cansarme, mos ulls se fixáren en una d' aquellas modistetas, y 'm passava 'l día atalayantla.
¿Còm se deya? Jo'm guardaré prou de profanar son nom. ¿Còm era? No ho sé, y com jo la veya llavors ma ploma no podría pintarla. No més puch dir que, pera mí, era com lo sol deu ésser pera 'l
