tan poch revelava l' ofici de son amo, però als dos minuts d' esserhi, ja no hi pensava. Lo bon xicot era músich de bona fusta; sentía per son cervell un brunzit constant de cants, ja endormiscats en la memoria, ja envolcallats en lo ntivol desperfilat de lo embrionari, ja vius com si en aquell moment los hi xiulessen á l' orella; y son enteniment, per lo comu y en aquell instant també, se deixava bressar pe'l vá y vé de las onas sonoras, ò si voleu pe 'ls cels.
Per fi tot s' arregla. Lo petit porta la batuta, explicant al sastre lo qu' ell volía y fins lo que ni volía ni deixava de voler son germa gran. La moda era dur lo pantalon ben ample, acampanat y, si 'l dol ho consentis, ab una cinta de seda negra, imitant franja de dalt baix de la cama.
Lo sastre comprengué, per aquest detall, ab qu se las havía y, rodant lo cap, manifesta que 'l dol no permitía consemblants guarnits. Lo xixarello continud recomenant que 'l jaqué tingués lo coll ben ample y assentat; que l' armilla fos sense solapas y baixa pera que 'l coll dela camisa poguds esser ben escotat. En Llorensó, tot prenent las midas de l' esquena, somreya y responía al desitj d' aquellas exageracions ab un «descansi, descansi» que valía tantcom un «no 's queixará de mí, ja sé ab qui tracto.» Y mentrestant, lo futur musich, distretament assegut devant d' en Pep, passejava la vista per l' envigat y gronxava la cama dreta á cavall de l' esquerra.
Per fi, en Llorensó prengué la mida al més gran
