—¡Còm! ¿Te 'n vas ja?—exclamá l' adroguer, trencant de sobte la contemplació en qu' havía caygut per un moment, admirant la tendra blancor de lliri qu' ofería l esplèndit coll de sa esposa, inflat al pès del cap que tenía tirat enrera.—A tu 't portava alguna cosa: parla sense miraments.
En Llorensó vacilá; més al fi, digué:
—Sí, la veritat, venía á cansarte, recordant los teus oferiments.
Un' altra trepitjada de la nuvia posá alerta al marit.
—Digas, digas ¿en què puch servirte?
—Si poguessis bestrèurem una vinticinquena de duros...—feu ab veu tremolosa 'l sastre.
L' amich baixá 'ls ulls, sentí una tercera trepitjada més eloqüent que las altras, y mitj embarbossantse, s' excusá en los gastos de la boda, renovació de la botiga, la calma del temps, y deixá anar á l' amich, buyt de diners y d' esperansas.
Lo pobre Llorensó comensava á penadirse de la seva lleugeresa. ¿Còm trobar los vinticinch duros? Tant meteix, abans de deixar lo cert per lo incert, abans de comprométrers, valía la pena d' haverho pensat més. ¿Ahont aniría á raure? ¿Tindría que demanar á la Roseta lo que poch abans havía refusat? Potser lo botigué li fiaría 'l panyo.
Aixís pensant, ensopegá ab un altre que duya direccióé contraria. La sacudida fou brusca: un y altre, per impuls del topament, recularen una passa y's quedaren mirant.
—Perdoni.—feu en Llorensó.
