—¿No es lo meu sastre?—saltá l' altre, bonament.
—Sí, senyor.
—¿Còm me té 'l vestit?
En Llorensó 's torná roig: son interlocutor era l' estudiant músich, l' estudiant distret.
—Perdi cuidado, estará pe'l día. Vosté va molt depressa, home; encare no l' hem emprobat.
—Ah, es veritat!—exclamá l' estudiant.—Però sab perquè li deya...? Calli, calli; sí, ja me 'n recordo, per que jo soch d' una manera que no sé guardar los diners: no ho sé, me fugen, se m' escapan de las mans. Al arribar á casa, m' he trobat que n' havíam rebut; aixís es que si vol cobrar per endavant, me fará favor.
—¡Ca! no... senyor... no 'n mancava d' altre,—feu en Llorensó, reprimint los desitjs que li saltavan pe 'ls ulls.
—Es que, ja li dich, me ferá favor. Jo còm vosté vulla; però, si no 'ls pren are; ¿quí sab quan cobrará?
—¡Y no haig de cobrar, home!—interposá encara, mitj aturdit, mitj tremolós, lo sastre, pugnant per amagar sa set. Mes á la fi, buscant una rialleta benévola, afegí:—En fí si li haig de fer un servey, si vosté ha de viure més descansat.......
L' estudiant no s' hi pená més, ficá má á la butxaca y li entregá dos bitllets de vint duros.
Un esclat de alegría brillá en la cara d' en Llorensó. «Si 'l negoci m' arriba á anar bé, vestiré de franch á aquest noy tota la vida,» deya entre sí, corrent á casa la Roseta.
