ra dels seus matisats. L'aucell corría del saltador a la menjadora, ò parantse, enfonzava'l seu capet en l'abeurador y'l treya espolsantlo joyós esclatant en una carretilla de refilets armoniosos. Jo, que desde baix no la podía contemplar, sentía com si m'exissin del cor cants més dolsos quels del aucell y perfums suaus com els de la clavellina. Un día que passés sense vèurela, m'entristía, y l'endemà de bon matí ja m'estava al balcó ab lo llibre devant dels ulls y la mirada a la finestra. Si la gavia era fòra,'m posava a estudiar de mala gana y no aprenía rès; però si era ben matiner, llavors la veya abans de posarse al treball, quan s'abocava a la finestra per penjar la gavia, y reparant en mi descloía sa boca ab un festós mitx-riure que correntli per la cara dibuxava dos clotets a les galtes com si també riguessin, y'm deya: — Bon día, Manelet. — Després regava les flors, me feya adéu ab la mà, y al poch rato ja la sentía cantar. Jo no apartava la vista y seguía les gotes d'aygua que, desde'l fons del test, s'escorrían paret avall marcant una reguera que, a vegades ba-
