dos a l'era enrahonant! Los diumenges ella no anava a ballades y no més
s'engalanava per quedarse ab lo meu fill al llindar de la porta de casa
seva dientse'ls seus secrets. Nosaltres ni'ls seus pares trobavam rès
què dir en que s'estimessin, y fins havíam progectat que més endevant, quan lo noy acabaría la carrera, ja no tornaría a Barcelona y'ls prometeríam. Axís, ab tan bells progectes, passaren un parell d'anys sense succehir rès qu'explicarse merexi.
Mes la Mariona potser no satalayava tant del Peret, y quan s'esqueya haverhi saraus al poble, no mancava d'anarhi y ballar ab lo qui més li agradava. Un cop jo li vaig dir: — Mariona, m'apar que no es de lley lo que tu fas.
— ¿Per què m'ho dieu?
— Per que si tens voluntat al Peret nostre, no pots pàs fer l'agradosa ab los demés fadrins: ¿per què vas a ballar?
— Jo'm penso que no li faig cap tòrt.
