ment es la que tem qu'algun moro li fassi l'aleta.
Zaida s'està sentada vora l'ajimez. Es una mòra tan bonica, qu'encisa d'amors al vèurela. Sos cabells negres y ondosos, armonisan ab l'òval y moreno rostre; sos ulls resplandorosos y brillants, fan la rata pinyada encara no guaytan al sol. Sos llavis frescos y carminosos, entreoberts ab carinyós somrís, dexan veure unes dents tan menudes y boniques, qu'han de ser de gust molt desitxat ses mossegades.
Zaida està pensativa, y en sa melancòlica anyoransa ama sa tristesa
per que li evoca amoroses recordanses. Recostada ab indolencia sobre molls coxins, vaga distreta la brillant mirada en simpàtica companya de sos pensaments. Sa postura y sa somnolencia li donan tanta hermosura y atractiu tal, que, més que vil esclava, sembla la filla d'una casa de
senyors. Sa vida's concentra en lo pensament, y son pensament se fixa ab amorosa terquedat en lo moro Majamet. «Ja no't canto cansonetes, moro meu, diu Zaida a l'imatge del moro, que sa fantasia li manté pe-
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/166
Aquesta pàgina ha estat revisada.
