renne en lo cor. ¡Les ninetes dels meus ulls estan tristes per que no't veuen; y a mi la tristesa'm manté, els sospirs me distrauen, y les llàgrimes mos ulls arrasan d'ensà qu'estàs ausent, poncellet de mon amor! Y tu, Majamet, ¿ahont deus fer goig, què fas mentres Zaida's consum y en tu pensa, alterat el pols per la febre y defallit mon cor per els pesars? Companyeret dels meus ulls, ¿que no sents a Zaida qu'està quexosa de sa tristesa d'ensà que no pot vèuret...? Solet daurat, tu qu'estàs tan alt, dígam si'l veus per aquí fòra... ¿no'm respons, rey de llum?... Brises que beseu les roses, siàu compassives, y portàume en vostres tènues ales missatges de son amor. Aucellets cantarins que pobleu l'espay, cantèuli tendres cansonetes ab vostres bechs melosos; busquèumel, y digàuli que sa Sultana's frisa d'anyoransa y de volguer. Pintades papallones que xucleu l'ambrosía dels ramells, besàuli sa boqueta, y que la dolsor del vostre present, siga memòria carinyosa del meu amor. Anèu, volèuhi capritxoses al seu entorn, brises, aucells y
