Y sense escoltàrmel més, axís que hagué obert la porta'm vaig enfilar escales amunt, y agafant lo cordó de la campaneta li dongui tal estiragassada que va repicar bona estona com si hagués agafat tremolor. «Quí demana?»'m preguntà una veu que debía ser de la criada. «Lo senyor doctor, que fassi'l favor de llevarse y venir ab mi que so'l sereno; cúyti, avísil desseguida, que convé molt.» «Esperis, respongué la veu , qu'aniré a avisarlo.» Y jo, espera y aguarda, que'm floría, sinó qu'entre mi'm deya: «Tinguèm paciencia; axò esque no deu trobar l'altra botina»; quan al cap d'un quart tornà la minyona ab la embaxada de que'l seu amo no volía venir. Llavors sí que ja no hi veya de cap ull. «Ab qui's pensa que tracta? vaig posarme a cridar perquè ell ho sentís. ¿Qu'es un metge de recreyu que no més visita als que tenen salut? que'n deu ser de dropo aqueix mata sanus! aquí ferme fer lo benehit esperant a sa mercè qu'acabés la mandra... que'n deu haver esguerrat de cures! doctor de canaris! trencalòs! curandero de munició! ja li pot dir que'l bescantaré per tot Bar-
