Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/22

— Oh, filleta, ja se sab: si sempre ens planyessem may curaríam...
— Té rahó. ¿Y ara qui hi hà ab ella?
— Les seves cunyades; que'm semblan un parell de xafarderes!... No les puch veure: quina manera de ficarse ab tot! «¿Que no veu qu'es massa calenta aquesta aygua?» deya una. «¿Que la vol escaldar?» saltava l'altra. Jo, com si ho espliquessen a la paret. Li acosto l'escudella a la boca, y, ¡ay filleta, jo ho hagués fet abans; qu'encara no l'ha tingut als llavis, ja ha fet una estremitut y fòra basca. Elles prou que botzinavan: «,¡Però que no veu ab la fumera que es bullenta l'aygua? ¿que la vol cremar?» Jo que al últim m'hi giro tota resoluda, y'ls hi dich: «¿Que's pensan que soch tan criatura?... Potser sí que vostès me vindran a ensenyar com se retorna un còs!... ay jo't flich!... Els hi faig a saber que no es el primer qu'assistexo; y si fentho de bona voluntat, els hi té de sapiguer tan greu, tinguin: ja se la poden cuydar vostès; me'n rento les mans.» Està clar, quan han sentit aqueix cant, han baxat veles, y un punt a la boca. ¡Jo't toch, nena!...