Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/23

 — Y ben dit.
 — Ja veurà; jo, filla, aquí no més hi vinch que per la voluntat; y si un hom després de fer lo que sab, se té de veure aporronada... tan mateix sembla que no es del càs!...
 — Oy, qu'escert! — li respon una, — a mi m'haurían de menester; ja veuría com les pentinava sens escarpidor...oy, jo, que, a la bona, tant com vulguen, però a les males, no tinch térmens a la bandera. ¿Y que hi venen a fer aquest parell de conques?
 — Jo li diré, — contesta la matexa avansant lo cap y dient ab molt misteri algunes paraules.
 — Ah, sí, ja m'ho pensava jo.
 — Està clar, — contesta un'altra.
 — ¿Y donchs, què's pensava? — afegeix una qu'encara no havía desplegat los llavis.
 — Sí, — replica la del tercer pis; — pels interessos, alabat sía Deu! Si allí hont jo clavo la martellada, ¡ay filla! que de poch l'erro... —
 Y mentres estavan mormolant de tal manera, s'obra la porta del quarto y una de les cunyades trayent lo cap y posantse'l dit al costat del nas, els diu: «Fàssen lo favor d'en-