Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/232

caritats: axò es neulirse lentament de gorres.
 Tinch fret y sòn, y vaig enderrerit de menjar!.. ¡Potser me moriré de gana! Al pensarho solzament, se'm desperta de tal manera que'm xiula a les orelles com si'm volgués dir: ànimo, no t'arronsis, ja t'ajudaré. Y cada cop que'm dona aquest avís me fa fer un badall que sembla que la cara se m'esberli en dos trossos.
 Però jo penso: ¡quants n'hi hà que, voltats de comoditats y vianda, 's moren de fam ab lo consol de que's moren per la salut! ¡Ay! lo qu'en ells es medicina que'ls mata, per mi es malaltia que m'acaba!...
 ¡Còm canta'l sereno!... ah, fart! tinguessis la meva debilitat, que poch estarías per canturies.
 A la fonda també, axís qu'estich llest de l'escudella, 'l mosso se'm posa a cantar les demés viandes que hi hà. — Vés, noy, vés; no't gastis la veu, que no tinch gana; — li dich. Si ho sapigués que mon apetit no necessita serenates ni canturies per despertarse! ¡pobret! si vetlla més qu'un sastre!