Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/234

una cerilla d'aquell funeral. Vaig fer un obsequi al mort, que no'l conexía ni ganes, per que ja no vull més conexenses, y ell me'l va tornar estalviantme d'entrar a casa a les fosques y d'estaburnirme ab aquexos palmodos. Gracies al difunt, ara ja sé ahont anar a cercar cerilles: ¡axís fossen butifarres, que pochs mancarían d'entrar en el cel per mi!
«Té, escúra aqueix plat. ¡Qu'ets llest! quína llengua! sembla un pinzell. Si t'agradan les escorfolles d'ou, aquí tens un altre preu fet.
¿Ets dels llamenchs? té, que no m'agradan els pobres vanitosos.
Xist, no grinyolis, que despertaràs als qu'estan tips.»
¡Quína ideya! ab aqueix gos podríam fer companyía. Jo hi posaré la paciència y ell la gana... per que si hi afegís la meva tindríam massa capital.
Malaguanyat com notinch un tall de carn! avuy ensajaríam y demà feyam la proba. Pel càs també serà bò un tros de pa sèch; per que ab la gana que té allotjada, es capàs d'apendre'l narro.