Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/237

gú vol comptes; tothom té por de cansar la memòria!
 Síga com vulga, a les cinch m'assentava a taula; la escudella, de tan covada, semblava feta ab motllo com els matons de monja; lo biftek semblava de cuyro: feya recular el ganivet com si li fes por; les patates de tan seques fins tenían drinch: semblavan guixos de sastre; l'aygua no valia rès: se conexía que'l taberner hi havia tirat molt poch vi.
 Però, que bò ho he trobat! me semblava qu'era'l primer dia que menjava!
 Al sortir del funeral de la Seu, me'n he anat als claustres a pendre el sol; y entre'l cavilar y l'haver perdut la nit donant la llissó al gosset, m'he quedat adormit com si ja tingués totes les feynes fetes. Al poch rato, un somni ben diferent de la realitat, venia a reforsarme'l ventrell massa dèbil per anyoraments alimenticis, y veya vols de perdius rostides aletejant a la vora meu y enlluhernatme ab el color de sa pell que brillava al sol ab la capa de llar que les cobría, despedint unes oloretes tan forasteres pera mi que'ls