pitjor de lo que solía; jo li vaig preguntar: «Pare, ¿quan treurà la grossa?» Me disposava a fer la figuereta, mes ell, cremat, me tirà tal puntada de peu que m'etjegà de cara sobre'l públich. May més volguí sapiguer què seria allò de la grossa; y jo també, quan nos retiravam al hostal, cansats de tot un dia de fer les forses, y'm donavan un sopar escàs y miserable, allí, arrupit a l'estable, embolicat ab una manta esquinsada, sobre un jas de palla, tenía mes ilusions de noy, y contemplant a la mesquina llum d'un fanal les trenyines del sostre y les vigues groxudes, qu'ab l'ombra que progectavan aparentavan serho més , era felís pensant ab la grossa y qu'algun día no correría'l món fent habilitats. Y mos llavis s'obrían somrients; mos ulls ensonyats vagavan per l'espay y trobavan , en aquella confusió de llum tremolosa y d'ombres fantàstiques ab clapes de trenyines arrapades als ànguls de les parets ò fent ones en lo trespol, blanques nuvolades ab àngels que'm miravan joyosos y posantse ses mans a la boca ab los dits apilotats, les apartavan estenent-
