pera pensar ni fer rès. ¡Ay de mi! M'he quedat més sèch qu'un espart,
y soch un fogó sense caliu, una gasseosa esbravada, un sostre ab goteres, desde qu'ella, ma Sultana, 'm va plantar com aquell que fa trentahú.
Desd'allavors, sembla que visqui de miracle. Tancat contínuament
en el meu quarto, no faig ni dich rès, ab una mandra tal, que fins el
badallar me sab greu. Com ja no espero rès d'aquest món, he tirat la capa al toro, y tant se me'n donan sis com mitja dotzena.
Jo havía tingut un cor més fort qu'una barana de balcó. Jo havía resistit sense piular totes les desgracies que'l cel ens envía. Jo he sentit el rosech dels ulls-de-poll, la picor dels panallons... Jo, catarro; jo, mal de caxal; jo... en fin, tot ho he sofert tiesso com el midó y més insensible
