qu'una llamborda. Però, ahont se han agotat les meves forses, ahont no he pogut més, ha sigut en aquesta amargura en qu'estich sumit desde que la Sultana va girar per l'altra banda, dexantme a les capses.
Si les llàgrimes no us dolen, treyèu el mocador de la butxaca, y llegíu ma trista historia, curta com un rave, però desgraciada com els que
s'ofegan.
En la florida primavera de ma vida, en els albors ditxosos de ma joventut, en aquella edat joyosa que's comensa a sopar a taula; en que les ilusions y'ls somnis de ventura son la nostra taleya, que'l cor se desperta ab nova vida, respirant aromes y creyent ventures, creantse un món en els ardors de sa fantasía, tendre com un formatge, y més risueño que el Gloria in excelsis Deo; en que la mare ja'ns dexa dur pantalons de
