Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/40

buscan y trauen de pollaguera les eynes de cuyna que tenen més sonoritat per donarles als xivalets que frisan esperant l'hora, saltant d'aquí per allí, ò buscant instruments que fassan forsa soroll, y anticipant ab sa cridòria y les seves disputes l'escàndol que's prepara. Dos d'entr'ells, agafats a una regadora, tiran de tots costats volguèntsela apoderar, y mentres l'un fa seguir al altre, exclaman:
 — Tu, Fradalico, déxa anar qu'es meva.
 — ¿Quí te l'ha dada?
 — Lo Fuster.
 — Donchs, no'm da la gana.
 — Mare, mare, aquest me pren la regadora.
 — Mentida; que ja la tenía. Vès si lluraràs, noy!
 — Veyàm, tòcal, — diu sa mare qu'ha acudit desseguida.
 — ¿Y per què vol la regadora?....
 — Per qu'es d'ell; ¿no te'n donas vergonya, més que ganapia?
 — Noys, noys, — crida un xicot venint ab un'olla de llauna mitx ficada al cap y donanthi cops ab una fusta; — jo faré de tambor major: sing, nanée... xinch, xinch.