buscan y trauen de pollaguera les eynes de cuyna que tenen més sonoritat per donarles als xivalets que frisan esperant l'hora, saltant d'aquí per allí, ò buscant instruments que fassan forsa soroll, y anticipant ab sa cridòria y les seves disputes l'escàndol que's prepara. Dos d'entr'ells, agafats a una regadora, tiran de tots costats volguèntsela apoderar, y mentres l'un fa seguir al altre, exclaman:
— Tu, Fradalico, déxa anar qu'es meva.
— ¿Quí te l'ha dada?
— Lo Fuster.
— Donchs, no'm da la gana.
— Mare, mare, aquest me pren la regadora.
— Mentida; que ja la tenía. Vès si lluraràs, noy!
— Veyàm, tòcal, — diu sa mare qu'ha acudit desseguida.
— ¿Y per què vol la regadora?....
— Per qu'es d'ell; ¿no te'n donas vergonya, més que ganapia?
— Noys, noys, — crida un xicot venint ab un'olla de llauna mitx ficada al cap y donanthi cops ab una fusta; — jo faré de tambor major:
sing, nanée... xinch, xinch.
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/40
Aquesta pàgina ha estat revisada.
