Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/73

sa fesomia s'animà, va perdre sa rudesa y, voltantlo d'una llambregada, la descobrí en lo mirador del harem que contemplava embadalida com la mar que s'estenia a sos peus li dibuxava sobre la sorra blanquíssima randa de punta de mullena, esborrantla tot seguit per fernhi d'altres més primoroses y treballades. Al vèurela tan distreta, donà la volta tirant per la platja, avansà ab cautela, y abans que la remor de les trepitjades de la bèstia distragués a la móra, li etgegà pel clatell aquest saludo cavalleresch:
 — Que Alà vos guardi, sultana, y vos allargui les postes de sol. Aquí so perquè he vingut.
 — Sempre'm sortiu de trascantó, — digué ella, girant lo cap ab despreci.
 — ¿Còm anem del amor?
 — Vos direu, — contestà la móra, guaytant als núvols.
 — ¡Què us haig de dir! que vos aprecío; però si ahir, l'altre día, y'l de més enllà vos ho he estat repetint, mentía com un renegat, que ma boca no podrà may arribar ab ses paraules fins allí ahont traspassa la llargaria del meu volguer.