en lo porxo del paladar, y fins sospito que se'm fan goteres al cap, per que'ls ulls devegades me rajan més seguit que dos broquets de pitxell.
— ¡Ay, quins sortidorets!
— Feu el favor de respectarme, que jo no aguanto mofes ni del Gran Profeta.
— Nó, tonto; si no me'n burlo, que me'n rich.
— ¡Encara més! ¡mala centella me escalivi! Ademés, teníu compte ab lo parlar, sultana, ò aquí mateix veyeu un càs tremendo.
— ¡Ay, ay! ¡quína engunieta!
— ¡Sultana!... ¡tant se val! tu per desapegada'm fas mofes! y jo per fiero m'amussu, que si un home fos, ¡iradebet! li aplanava una mà al cap, l'altra als peus, feya un gemech, y quedava més disminuhit qu'un rovelló.
— Callèu, Mamud, que si algú us sent en donarà part y us privaràn la munyeca.
— Sía com vulgui, sultana; mes si dels vostres ulls ha de venir la sentencia que'm te de perdre, que no isca al menos de vostres llavis lo
tascó que'm feriría'l cor. ¡Quí m'ho havía de dir! jo qu'he sigut l'amo
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/75
Aquesta pàgina ha estat revisada.
