Pàgina:Deu y lo mon - El Pensamiento de Valencia (1858).djvu/17

505Lo mon, los cèls, s'han fet de Deu al dit;
Mes l'hòm es lo seu buf, fet per sa má....
Per l'hòm se pòn el sòl, y es fá de nit,
Y per l'hòm ix el sòl, y al òrb llum dá;
Cuan dòrm els llirs del camp son lo seu llit,
Que sòls per l'hòm feu Deu tot cuant fet hiá;
Rey l'ha fet de lo mon, mes crent qu'es pòch,
En lo cèl com á fill li ha fet un llòch.

513Si l'hòm tal creu y sab ¿per qué mal viu?
¿Per qué no vá á son Deu qu'el vòl tan bé,
Com ple de gòig, fent sò, á la mar vá el riu,
Y els grills romp ab que pres la carn lo té?
¿Com no fá lo que Deu y el còr li diu?
¿Com no ix del golf del dany y á bon pòrt vé?
Si diu que no ho pòt fer y pròu li dòl.....
Ment, que un sant se pòt fer qui de fé ho vòl.

521¡Oh Rey del cèl! dá un buf de fé al meu pit,
Que al cèl l'hòm que té fé sen vá á pèu plá;
Fam y set de Tú tinch; òu puix, lo crit
Que de dins del meu còr dret á Tú vá
Dam ta llum, que res veig en mig la nit.....
Trau me del fanch del mon ab ta gran má,
Tú, que li has dat al cél tans mills de sòls,
Tú, que pòts fer, que fas tot lo que vòls!

529Yo crech en Tú, Deu meu, Gran, Sant y Fòrt,
¡Oh! Tú, Llum de la llum, Sér del meu sér;
Tú, que tens en ta má de tots la sòrt,
Y que tens ton gran braç res se pòt fer;
Tú, que en la mar del mon als bòns un pòrt
Lis das de un gust sens fí, sant, pur y ver;
¡Lo cèl! hon plens de gòig van els teus fills
Cuan la Mòrt, á ta veu, romp los seus grills!