Pàgina:Deu y lo mon - El Pensamiento de Valencia (1858).djvu/18

537¡Tú, que has dit:—«Naix ¡oh llum!»—y la llum fon;
Tú, Sum Ser, que no has nat, ni may tens
Y Tú, que de no res has fet lo mon,
Y si vòls tot cuant es, polç ho fas huí!
¡Oh cuán grans y cuán vasts tots los juins son
De Deu y Hòm Vèr, de Deu á un temps Hú y Trí;
Del que òu el crit de fé de tots els còrs,
Y dá als bòns en lo cél un llit de flòrs!

545De tá llum ¡oh Gran Sér! els òrbs son plens,
Los teus ulls com lo jòrn mes clar y ras;
¡Oh, Tú qu'el mon y el cèl baix dels pèus tens;
Tú, que ab un buf lo sér á tots ens das;
Tú, que tots los mals das y tots los bens;
Tú, que ab los llams, los tròns y ab los vents vas;
Tú, dels Sants el mes sant; Tú, dels Reis Rey,
Que ni la polç se mòu, sens ser ta lley!

553Cuan Tú te rius ¡Deu meu! el bòn temps vé;
Es molt mes grat als oits el sò del riu;
El vent mut es, la mar ab un fòrt fré;
No hiá ni llams ni tròns, l'hòm en pau viu;
De flòrs y fruts el pràt, el camp es plé,
Que tot cuant yá en lo mon, si rius, se riu;
Y molt mes dòlç el cant es de les áus,
Y molt mes clar el sòl, els cèls mes bláus.

561Mes cuan Tú frunys lo front, lo mon se fón,
Als mes alts pins de cuall els trau lo vent:
Un ¡pum! se òu, que fá pòr..... lo sòl se pòn.....
Lo sò dels tròns mes fòrt que may se sent.
Un llach la mar vòl fer de tot lo mon;
En mig dels llams á mars plòu...., trem la gent.....
Lo cèl de dòl, les áus dins dels seus nius,
Los camps ya no son camps, son uns llarchs rius.