Pàgina:Deu y lo mon - El Pensamiento de Valencia (1858).djvu/7

185Cèrt que qui no naix rich, mòrt es pal mon,
Mes llum no té, que la qu'el sòl li dá:
Buit d'òr, les mans al cap ¿hòn va el trist, hòn?
La gent fuig de éll, que es llop que á tots pòr fá.
El mon sòls ven sos gusts als que richs son
Y al nu li da cuant mes un troç de pa....
Mes si té gran lo còr, y creu en Deu
En mig del mon mes rich que tots se veu.

193Que al fi ¿qui sens creu viu? yo cap no sé.
Si qui en alt llòch se veu, diu:—«Yo»—ab fiert tò;
Y qui té cuant òr vòl:—«Yo sòls vixch bé»—
Dich Yo: ¿té fé en sa sórt? no té el cap bò.
Y tú, rich, ¿no tens pòr á qui res té?
¿Ni may té fá mal res? ¿dòrms á bòn sò?
¡Si creu dú, qui té fam y qui té pa,
No dich yo mal, cuan dich que cap bé hiá.

201Dú creu el que sab menys y el que sab mes;
Dú creu el baix y el alt, el gran y el gich;
El que es bòu sôlt y el que en lo llaç es pres;
El que no té ni un sòu, y el que es molt rich:
El sá, y el que cáu mal á un dos per tres,
Y fins l'hòm mes bò y sant que dú creu, dich;
Y cap pòt dir en fí que no dú creu,
Cuant l'ha dut en lo mon el Fill de Deu.

209Al punt que veig la llum ya tot son plòrs;
De cap ó tòs me caich, si fer pins vull;
Mòr el fluix, mòr el fòrt, muich yo y tú mòrs,
¡Que ens fá á tots tir la mòrt y té bòn ull!...
Vists de llunt son els gusts bells com les flòrs
Que de pròp sanch li fan al que les cull....
¿Hon vixch que sòls veig mals, y sòls bech fèl?
—«¡En lo mon, vall de plant, car dú á lo cèl!»—