249¡La preç! brill fals: ¡lo nòm! llam que llum ment.
¿Qué es fins lo lláu als mòrts? es ¡ay! trist flòr,
Que viu un jòrn, y se la en dú lo vent;
Flòr que al pèu del vas naix... cuant hú se mòr.
¿Y qué trach yo del lláu, cuan ya no el sent?
Lo lláu lo vull cuan vixch, cuant bat mon còr;
Que cuan muich, ni lo llau ni res ya cal;
Sòls ser bò y ser de Deu es lo qu'em val.
257Y veu l'hòm que s'en vá lo seu temps breu
Com lo fum, cuant fá vent, á lo cèl va,
Y á cólps vá en tots per un si es teu ó meu,
Y en la sanch de sos fills se tiny la ma!...
Molt mes fòrt y mes brau que un bòu se creu,
Y ab èll un gra de polç en lo tumb da:—
La veu del cór li diu lo que deu fer,
Que te un pèu en lo mon, y ú en el no ser.
265Mes l'hòm es com un foll, .... de res fá cas....
Sab qu'en un vát[1] sen vá, y lo seu temps pèrt;
Sab que al còll, ab los gusts se fá un fòrt llas,
Y li plau mes lo mal, que lo bò y cert.
Té oits, y ulls té; mes ni òu, ni al dret dá un pas;
Lo fòsch veu clar y fins lo que es ròig, vèrt;
¿Mes qué dich yo de nòu? ¿no es molt vell ja
Que l'hòm se riu de tot y el seu gust fa?
273Mes cuan cáu lo sprit fòrt en lo llit mal
A fé que pòch se riu; pèrt lo seu brí....
Jòch feu de tot lo sant ¿y qué li val
Si tan gran pòr li fá lo seu trist fi?
Ya los ulls mig en tèl y lo front pál
Sent qu'el còr li diu—«¡Trem de Deu lo juí!»—
Y veu clar en la mòrt, mes que la llum
Que tot cuant hiá en lo mon es polç y fum.
- ↑ Inicialment deia, "un báf".
