taula al costat de la meva, que feyen grans elogis del Doctor Stumper, un metje Alsacià molt sabi, que había estudiat a les Facultats de París, de Hidelberg, de Iena y de Berlín. S'en van contà maravelles: que coneixia tots els nous processos de les fermentacions, els últims descubriments en histología y microbiología, y que aplicaba no sols la radioterapia, sino tots aquets rayos encara poch estudiats a Europa, en fi, tan gran elogi van ferne, que vaig demanar ahont vivía, creyent que'm podría ser de gran utilitat en la meva estancia en aquet país, y avuy he vingut... y, figurat quina sorpresa al trobà que aquell sabi alsacià, era ni més ni menos que'l meu antich company, l'esbojerrat marsellés Matías Patacot.
El meteix... noy, el meteix! Ja veuràs, a nous paissos, tot nou, fins el nom. Soch un altre personatje. Aquell teu company, el tarambana de'n Matíes va desapareixer, per transformarse en el gran doctor Hans Stumper. ¿Veritat que per metje, aquet nom vesteix molt més?
Oh! y el vestit que te m'has posat.
Ja veuràs tot te de anà d'acort! A nom grave, vestit solemne.
Y no ten dich res del daltabaix que'm lluexes (mirantsel de cap a peus). ¡Y quina cadena! Sembla la d'atracà un barco. Y quins anells! Si't cau als peus aquesta pedra que dus al pit, te farà anà coix 15 díes!
