Pàgina:El diluvi bíblich (1909).djvu/8

ben fonamentades, y llensa desde elles una nova blasfemia.
Posades les coses en aquest terrer tením el tan temut, per molts esperits poruchs, conflicte entre la fè y la ciencia. Però advertiu, senyors, que'l tal conflicte no és tal en la realitat, que no és més que un conflicte d'apreciació, perque la fè no ha sigut, no és, ni pot ésser may contraria dels fets científichs vera­ment tals; de lo que sí pot ser contraria la fè, és dels fets pseudo-científichs que molts cops se'ns anun­cien a so de bombo y no són més que apreciacions particulars; de lo que sí pot ser contraria la fè y ho és moltes vegades, és de les deduccions que'ls homens volen traure dels fets científichs, de les falses causes a que'ls atribuexen.
L'apologista, l'home de fè y de ciencia, no'ls tem els avenços moderns de la biología y de la geología; ferm en son principi de que ni's pot explicar l'home sense admetre la existencia de l'ànima, ni l'univers sense la de Deu, accepta'ls fets científichs, sense por de cap mena, encara que de primer moment semblin estar poch en harmonía ab ses tradicionals creencies; perque una de dues, o són verament tals, en qual cas lo únich que pot ferlos sospitosos és la apre­ciació humana; o be no són fets científichs ben de­mostrats, y allavors el temps s'encarregarà de aclarir la cosa. ¡Quànts y quànts exemples podríem citar en apoyo de açò! ¡Quànts y quànts cassos podríem re­treure en que la vanitosa ciencia humana ha tingut de recitar el mea culpa!