Pàgina:El marxant de Venècia (1924).djvu/142

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


o l'oït els fereix un aire músic,
observaràs com tots, de cop s'aturen,
i els ulls feréstecs esdevenen moixos :
per ço el poeta imaginà que Orfeus
atreia els rius, els arbres i les pedres,
car no hi ha res tan dur, tan insensible,
ni ple de ràbia, que, amb el temps, no pugui
mudar naturalesa per la música.
L'home que no té música en son dintre,
ni el commou dels sons dolços l'harmonia,
és bo per trampes, fingiments i espolis :
son esperit té llei de nit pesanta,
i els seus amors són negres com l'Erebus :
no és de fiar tal home. Oïm la música.



(Entren Pòrcia i Nerissa, a distància)
pòrcia

Aquella llum que es veu, crema en ma sala.
Que lluny va la claror d'una candela !
Talment la bona acció en un món corrupte.

nerissa

La candela no es veia amb clara lluna.

pòrcia

Així una glòria gran fon la més xica :
brilla tant com un rei el seu ministre,
mentres el rei no ve ; llavors sa pompa
es desfà tota sola, com riereta
que entra en el mar. Hi ha música ! Escoltem-la.