Pàgina:El marxant de Venècia (1924).djvu/146

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


graciano

D'un cerclet d'or, d'una anelleta pobra
que ella em donà, i que duia eixa llegenda
per a tots els del món, com poesia
de gabinet : «Estima'm i no em' deixis».

nerissa

I qui et parla de vàlua o de llegenda?
A mi tu em vas jurar, quan vaig donar-te'l,
que tu fins a la mort el portaries,
i que jauria amb tu a la teva tomba.
Si no per mi, per tes vehements promeses
et calgué més respecte, i conservar-lo.
Que l'has donat a l'escrivent del jutge?
No! bé ho sap Deu! mai durà pèl al rostre
l'escrivent qui el rebé.

graciano

 Bé podrà dur-n'hi,
si arriba a viure fins a ser un home…

nerissa

Prou, si una dona viu fins a ser home.

graciano

Per la mà et juro que l'he dat a un jove,
a una mena de noi, a un xicotet
no pas més alt que tu, escrivent del jutge,
un xerrairet que me'l volgué per paga,
i jo no em sentí amb cor per refusar-li.