De primer el príncep napolità.
És verament un atordit, un poltre, car no parla de res més que del seu cavall : posa per gran ponderació de mèrits que pot ferrar-se'l ell mateix : em fa entrar en sospita que sa senyora mare no hagi tingut un mal joc amb algun ferrador. {{TD4|nerissa|Ve després el comte Palatí.
No fa res més que contraure les celles, com si digués : «Si no em voleu a mi, cerqueu-ne un altre». Sentint contar contes alegrois, no somriu ni mica : em temo que, en ésser vell, serà un filosof ploraner, puix que és de jove tan farcit de malcriadesa trista. Preferiria casar-me amb una calavera amb un os a la boca que amb cap d'ells. Déu em lliuri de tots dos.
Què en penseu, del senyor francès, monsieur Le Bon?
Déu el va fer, i per tant, passi per home. Sé verament que és pecat ésser burleta ; però d'ell? anem : té un cavall millor que el del napolità ; té
