ESCENA II
Venècia.— Un carrer
Lancelot Gobbo
Verament ma consciència em servirà per anar-me'n de mon amo el Jueu. Tinc el dimoni a tocacolze, i em tempta i em diu : «Gobbo, Lancelot Gobbo, bon Lancelot» o bé : «bon Gobbo» o bé : «bon Lancelot Gobbo, mou-te de cames, apreta a córrer, vés-te'n». La consciència em diu : «No ; vés-hi en compte, honrat Gobbo» com deia abans «honrat Lancelot Gobbo, no fugis : el menyspreu correria amb tots talons». Bé, el dimoni de més coratge em mana que faci mon farcell ; «Via», diu el dimoni; «Vés-te'n» diu el dimoni ; «en nom del cel, sigues valent» diu el dimoni; «fuig!». Bé, bé: la consciència penjant-se'm al coll del cor, em diu més prudentment : «Lancelot, honrat amic meu, essent fill d'un home honest» ; o millor, fill d'una dona honesta ; car, en efecte, el nieu pare feia una certa olor, era d'uns certs gustos… bé, la consciència em diu : «Lancelot, no et moguis», diu ma consciència. «Consciència» jo dic, «bé m'aconselles» ; «mal esperit» dic jo, «bé m'aconselles ; per con-
