Pàgina:El vano (1908).djvu/13

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Crispí. — Que es això tant bonic que ha trobat, senyor comte?
El Comte. — Què n'heu de fer, vós? Ignorant com sou, tampoc ho entendrieu.
Crispí (picant fort a la forma; apart). — Ja ho voldria veure qui sab més de tots dos.
Gertrudis. — Què mana, senyor comte?
El Comte. — Vostè, que té tant talent, si sentís lo que estic llegint! Una obra mestra!
Gertrudis. — Alguna historia?
El Comte (amb menyspreu). — Cah!
Gertrudis. — Un tractat de filosofia, potser?
El Comte (amb menyspreu). — Nooo!
Gertrudis. — Ah! Una bona poesia!
El Comte (com abans). — Tampoc.
Gertrudis. — Doncs què?
El Comte. — Una cosa estupenda, meravellosa, treta del francès; un contet, vulgarment faula.
Crispí (picant fort; apart). — Tabernacle! Una faula! Estupenda! Meravellosa!
Gertrudis. — Es d'Isop?
El Comte. — No, senyora.
Gertrudis. — Serà de La Fontaine.
El Comte. — L'autor no l sé; però no importa. Vol sentir-la?
Gertrudis. — Amb molt gust.
El Comte. — Esperi. (Cercant la senyal.) Ai que he perdut la senyal! Ja la trobaré.
Candida (a la Gertrudis). — A vostè que llegeix bons llibres, l'entretindrà sentir faules?
Gertrudis. — Per què no? Si estan escrites