Pàgina:El vano (1908).djvu/26

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Timoteu. — Jo no vui mal a ningú. Oferia ls meus serveis, perquè en aquests casos els prestaria sempre amb gust, sobre tot a sa senyoria.
El Comte. — Que temerari! Vagi-sen, home, vagi-sen, abans no l tregui jo.
Timoteu. — Als cavallers no sels treu d'enlloc tan facilment.
El Comte. — Però sí als apotecaris ignorants, temeraris, impostors com vostè.
Timoteu. — Vostè diu això? Vostè, que sense les meves píndoles ja fóra a l'altre món?
El Comte. — Insolent!
Timoteu. — Sí, aquelles píndoles que encara no m'ha pagat. Ho sent? (Sen va.)
Coronat (apart). — Calla, que del comte potser encara men podré servir.
El Comte. — Bé, dieu: què ha estat això? Per què us barallaveu?
Crispí. — Al senyor li diré, però no ho diria davant dels altres. Jo estimo a la Janeta.
Coronat. — I ella s'ha de casar amb mi.
El Comte. — Ah, ah! Ja entenc! Guerra amorosa. Dos campions de Cupido. Dos rivals acalorats. Dos pretendents de la bella Venus, de la bella deessa de Cases-Noves. (Rient.)
Crispí. — Si pensa riures de mi... (Fent acció d'anar-sen.)
El Comte (deturant-lo).— No, home. Quiet aquí.
Coronat. — Li asseguro que no es cosa de riure.