Aquesta pàgina ha estat revisada.
El Comte. — Així ho crec. Esteu enamorats i sou rivals. Valga-m Déu, quines casualitats! Igual que la faula que he llegit a donya Gertrudis. (Traient-se l llibre i llegint.) «Hi havia una donzella tant bella que…»
Crispí (apart). — Ja t veig. (Alt.) Amb el seu permís…
El Comte. — Aont aneu? Veniu aquí.
Crispí. — Si m'ho permet, men vaig a acabar d'adobar les seves sabates.
El Comte. — Ah, sí, que m convenen per demà matí.
Coronat. — I sobre tot no hi gastis cuiro vell.
Crispí (an en Coronat). — De cuiro nou ja men podras donar tu.
Coronat. — Gracies a Déu, jo no soc ni sabater ni ataconador.
Crispí. — Oh! Això rai: men podries donar de cavall o de gat, home. (Sen va.)
Coronat (apart). — Oh! Un dia morirà a les meves mans, aquest!
El Comte. — Què volia dir amb allò de les pells de gat? Que potser ens doneu gat per llebre a taula?
Coronat. — Lo que hi ha es que jo só un home honrat, sab? i ell un poca vergonya que sempre m busca raons.
El Comte. — Coses de la rivalitat d'amors! Doncs vós preteneu a la Janeta?
Coronat. — Sí, senyor, i fins havia pensat en posar-me baix la protecció de sa senyoria.
El Comte. — Baix la meva protecció! (Ester-
