acció tràgica que nostre autor enriquí ab nous elements. Eurípides té també una Electra, obra feble y desigual y més novelesca que dramàtica (encara que no sense qualitats), però en ella la protagonista, molt desdibuxada, arriva a ser tan perversa com Clytemnestra, atrayentla pérfidament a la mort al reclamar, fingint que ha tingut un fill, que vingui a assistiria. Lo meteix poeta, mestre immortal en l’art de saber commoure, la presentà molt melloren son Orestes en aquelles bellíssimes escenes en que’ls dos germans se troven torturats pel penediment de son crim. No sabem res, per haverse perdut, de les Electres llatines de Quintus Cicero, germà del gran orador, y d’Attilius, si es que aquesta no era una traducció de la de Sòfocles.
Los moderns, per acomodar l’acció als gustos de son temps, a fi de que no resultés monstruosa (y en efecte ho es, si no s’admet lo fatalisme grech en forma de manaments dels deus), han acudit a recursos més o menys enginyosos, però falsos, han complicat l’argument fins a l’excés y han desvirtuat casi del tot lo caràcter de nostra protagonista.
Lo baró de Longepierre se proposà respectar en sa Electra (1702) la netedat de linees y senzillesa de Sòfocles, però sa obra caigué desseguida per freda y per manca de consistencia. En cambi tingué un èxit immerescut la Electra de Crebillon (1708) tragedia enfàtica y efectista, farcida d’incidents forsats y de situacions anacròniques y en la que hi jugan uns amors impertinents y ridicols entre ’ls fills d’ Agamenón y ’ls d’Egist. Molt pitjor encara es l’Electra de Pradon, l’enemich de Racine, poeta tan vulgar y de tan mal gust que meresqué’l día de la estrena (1767) ser xiulat y fins fortament apellissat per haverse ficat ple de despit entre’l públich a xiular més estrepitosament que tothom.
Ab més domini de la escena y aprofitant elements de Longepierre y Crebillon, Voltaire escrigué una altra obra sobre Ί meteix tema encaia que donantli Ί titol de Orestes (i750). Tampoch agradà: son helenisme es fals; los efectes, més llampants que sòlits; la tirania de.s reys excessiva; la revolució que ’ls destrona, massa convencional; y si bé Ί caràcter de Clytemnestra està dibuxat ab talent, en cambi Ί de Electra es indecís y fins contradictori.
