Dubois de Rochefort, traductor d'Homer y de Sòfocles, donà també una Electra fluxíssima (1782), sense èxit. No li esperava mellor fortuna a la que dexà mitj composta J. M. Chenier, germà del gran lírich, pàlida paràfrasis del original grech. Tampoch la tingué la pobríssima lletra d'una Electra, sobre la que posà música' Lemoyne, y en la que ’l poeta Guillard barrejà sense congruencia los arguments de Sòfocles y de Voltaire y feu per primera vegada morir a Clytemnestra en la escena. Posteriorment lo Mestre Halevy componguè una altra ópera, Electra, arreconada molt aviat.
Res de nou y casi res de bo trovaríam tampoch en la enutjosa y llarga llista d’Orestes, Agamenons y Clytemnestrea que sovintejan en lo teatre neoclàssich, si cercavam en la figura d'Electra, que intervè casi en totes aquestes obres, alguns components que afegissen belleses a la creació de Sòfocles. Pot ferse sols una excepció en favor del Orestes d'Alfieri, obra rígida, seca, desembrassada de tot destorb inútil, però vibrant, vigorosa, ferrenya, y dialogada ab una sobrietat admirable. L'argument està falsejat. Electra, en general ben trassada, es massa afectuosa ab sa mare; aquesta es morta per Orestes impensadament al interpolarse per salvar a son espòs y fins no hi manca tampoch la seva corresponent revolució. Però si res d'axò es grech ho es la dignitat ab que parlan los personatges, la fermesa dels caràcters y l'estudi profón que revela no de la forma, axò tot lo contrari, sinò de la essència dramàtica de l'obra de Sòfocles.
Ja més ensà lo celebrat fabricant al engròs de noveles fulletoneres Alexandre Dumas te una Orestie (1856), tragedia en tres actes imitée de l'antique, o sia treta de la Orestíada d'Eschyl, y dedicada estranya y lacònicament Au peuple. En los actes primer y tercer imita a Eschyl; però en lo segòn, que porta Ί titol de Electra, segueix lo model de Sòfocles casi traduintlo (encara que ab variants, supressió d'algun personatge y dislocacions d'escenes y de diàlechs): lo reconexement dels germans, y sa venjansa torna no obstant a ser d' Eschyl, y la escena final es d'Eurípides. Dumas no hi posà donchs gran cosa nova y propiament séu no hi te més que algunes tirades de versos y alguna frase ben trovada. Però, sent com es una barreja dels autors grechs que tractaren lo tema, feta a corre
