els vehins. Dintre de cada casa no 's parlava d'altra cosa.
—Què deu haver passat?
—Potser s'ha mort...
—Potser ha fugit...
—Hauríam d'arribarhi.
—¡Pla s'hi ha d'anar!
Y mentres, sense saberho 'ls uns dels altres, tots els escampats vehíns emprenían la ruta del casalot enrunat, els homes, plens de recança, pensavan ab las ocasions que s'havían deixat perdre de fer els comptes al vellot. L'un recordava 'l día que 'l va trobar sobre la cinglera de Bertí... y no va gosar a ventarli empenta. L'altre's penedía de no haverli deixat anar la perdigonada de balins aquell capvespre que 'l va veure pel torrent de la Rovira. «¡Que 'n vaig ser de bestia!», rumiavan entre sí. Y era tan forta la deria que 'ls trasbalsava 'l pensament, qu'havían de fer esforços pera dissimulársela ells ab ells quan se trobavan ab altras collas que caminavan guiadas pel mateix fi.
