—¿Ahont aneu? —preguntavan uns.
—Nosaltres a Romaní... ¿Y vosaltres?
—Nosaltres també
—Hem pensat... «potser aquell home está malalt... y si podem ferli alguna cosa...»
—Lo mateix hem dit nosaltres... «si 'l podem assistir ab res...»
Els primers que, després de pendre mil precaucions, van arribar a Romaní, van trobar la casa vuyda. Ni jayo, ni gossos, ni mobles, ni res en lloch. Per terra, escombrots y runa; per las parets, terenyinas; per las oberturas, brancas d'heura tapant esquerdas y forats. Ja 'ls queya á tots l'ánima als peus, quan, vora del llindar, se van adonar de que la terra estava somoguda... Tots varen córrer cap allí, atiats per la cobdicia. Varen descalçar la terra, varen trobar un vuyt, y dintre 'l vuyt una gerra. Els uns se miravan ab els altres ab desconfiança, de cua d'ull, perquè tots volían apoderarse del tresor... però una má més llesta que las altras va alçar el tap de la gerra,
