molt se planyés de las penas qu'ell passava. Però ells, no... ¡qu'es cas d'això! En Mossen Llátzer, ademés de l'amo y senyor, hi veyan al capellá, al ministre de Deu, al sacerdot... y aquell ministeri, aquella dignitat, els omplía d'acatament, de respecte. La llástima era que no hi sabessin veure a l'home, a l'home de carn y óssos, necessitat, com ningú del món, de consols y de tendresas, en mitj del desert funerari en que vivía, condemnat a la tirria y a la befa dels feligresos sorruts.
¡Oh y allavors... tot justament allavors, que semblava que s'anés embotint y prenent peu la guerra sorda, la guerra a la quieta, que desde bell principi li tramavan els bosquerols! Sense saber còm ni per quín cantó, sentía qu'estava a punt d'esclatarli a sobre una tempesta de rencunias que s'anava congriant al voltant seu, impalpable com las ombras, traydorota com la nit. Sabía que li tenían jurada y que'l día de la malifeta no trigaría a venir. Sòrt qu'ell no s'acobardía
