Però, entremitj de totas aquellas cosas tan estranyas, tan misteriosas, lo que potser els capficava més de tot era saber ahont tancava l'Aleix de part de vespre. Perquè, lo qu'es al casalot de Romaní, pla sabía tothom que no hi havía ficat may més el nas desde 'l día que va semblar que s'hagués fos com una llenca de boyra.
De las parets enrunadas del catau se n'havían fet amos y senyors, ja feya días; els pastors y llenyatayres d'allí 'ls volts. Uns cops pera desarhi las eynas y els morralets, altres cops pera ficarhi las ovellas a dàlshi sal, allò gayrebé era sempre un seguit d'entrar y surtir. Donchs, si no era allí dintre ahont passava la nit... ¿ahont llamps de Deu dormía, el gran Jan—fume? Al ras no podía ser, ab las glaçadas y las mullenas que feyan. A l'hostalet de Puiggraciós tampoch, perquè ja s'havía anat a pre-
