guntarho als ermitans, y els ermitans havían dit que no. Com més anava, el misteri de la vida d'aquell home, més fondo esdevenía y tenebrós.
Allavoras va ser quan alguns vehíns varen dir: «¡Calla! ¿Y si pera anar a passar las nits s'hagués aparroquianat a l'esglesia, el vell xaruch?» Com feya tant temps que restava, abandonada de tothom, no més servía de niu als aucellots qu'anavan a ajocarshi, entrant per l'obertura dels finestrals. ¡Quína 'n fora! ¡Quína 'n fora!
Però varen baixar a rondar l'esglesia, varen trucar diferents cops, varen mirar per la reixeta de la porta... y res. Se veya com els aucellots volavan d'una banda a l'altra de cornisa, com se posavan sobre l'ara dels altars, com entravan y sortían per las finestras... però, de l'Aleix de las Tòfonas, ni una ungla de dit.
Ben al revés de deixarse veure, ja feya días que més aviat se 'l trobava a mancar per tot arreu. «¿Ahont jeurá, ahont deurá
