ser, ahont haurá anat a raure?» pensava tothom. Y molts ja tenían coll avall que s'havía tornat a fondre per una temporada... quan, veusaquí qu'un diumenge compareix per la banda del Serrat, encaminantse cap a Puiggraciós.
Els homes que jugavan a la brisca a l'era de l'hostalet, varen plegar el carter, l'un derrera l'altre, pensant qu'havía arribat l'hora de fer els comptes a l'Aleix. «O ara o may, —rumiavan. —O ara o may.» «Ab aquestas anadas y vingudas, el millor día fuig ab las doblas y no li veyem may més la pell.» «Primer, que la quitxalla li pidoli 'ls quartos... y després, aixís que giri l'esquena —pensava cadascú pel seu cantó— s'ha de provar si un se li pot tirar a sobre, mentre s'allunya als gossos a cops de garrot.»
L'Aleix, entretant, s'atansava a las taulas mitj somrient per sota 'l nas, com si olorés las malas intencions dels bosquerols. Y tant com més s'atansava, més s'adonavan els jugadors de que 'l jayo anava sense gossos, y tot miserable,
