va mirar a la vella, com exclamant silenciosament: «¡Ja es arribat el moment que tant temíam!» Y la vella movía'l cap, com volguent dir: «¡Ay, pobres de nosaltres! ¿Què dirá quan vegi aquella desolació?»
Y mentres, l'un a un costat y l'altra a l'altre, anavan caminant y sostenint al capellá, pensavan anguniosos: «Ara, ara... se n'adonará y fará una exclamació de pena.»
Perquè no eran pas renys, lo que temían els jayos, de mossen Llátzer, sinó aquellas paraulas de dolça planyença que gastava tot sovint y qu'encara sembla que fassin més mal al cor.
Quan mossen Llátzer va ser al defora y va alçar el cap envers el cèrcol de turons y cingles que'l tenían enrotllat per tot arreu, va sentir al cor un gust de fel y vinagre, com no l'havía sentit may, ni en las horas de major dolor.
