haurá de cercar refugi dins las baumas, esperant la derrera hora... Després tot se convertirá en un fossar inmens, en un cementiri sense fitas... y jo... jo encara restaré vivent, com si Deu me designés pera vetllar la sòn dels morts...
Però's va deturar de sobte'l capellá mentres feya tan negres pensaments, perquè, baixant els ulls a terra, va quedar sorprès y corglaçat a la vista del jardí. A l'adonar—se del devastall d'aquell bocí de terra, un temps florit y ara arrasat... va semblar qu'anava a obrir la boca pera llençar un gran sospir qu'exhalés el seu condol. Els jayos ja abaixavan el cap com si per endevant s'avergonyissin de la paraula planyívola qu'anavan a sentir; mes el capellá, pera no fer pena als seus sirvents, va ofegar el plany a dins del cor y va passar de llarch, llençant no més una mirada trista cap a n'aquells indrets mortuoris qu'ell havía resucitat ab son amor.
Va donar després unas quantas passas més amunt, sempre anant cap a la
