esglesia; y a l'arribar als xiprers del cementiri va veure, ab dolor de l'ánima, que per las voras dels caminals tornava a créixer l'herbey ab més saba, ab més orgull que may. «Ara sí, que no's podrá estar de queixarse...», varen pensar els avis ab temor; mes el capellá, silenciós sempre, va passar tancant els ulls com pera no veure la miseria que'l voltava.
Al cap y a la fi varen arribar al peu de l'esglesia. Varen empènyer la porta, y tot d'un plegat se'ls va presentar a devant tota la desolació que regnava al lloch sagrat... crostas de floridura pels vestits de sants y santas, cortinatges de terenyinas per coronisas y ninxos dels altars, una catifa de fanch estesa a terra, broça y runa per tot arreu... Allavoras la pena del rector va esclatar tota plegada, mentres venía als avis una suhor freda, una angunia, un tremolor...
—¡Prou, Senyor Deu meu! —clamava mossen Llátzer. —¡Prou! ¡No'm casti-
